Alps de Lyngen: esquiant entre fiords

 

Artic Light

Combinar l’esquí de muntanya i la navegació per entre els fiords del nord de Noruega ha sigut un somni fet realitat…doncs des del l’any 2010 que amb en Cesc portavem de cap anar-hi, i quan la Montse i l’ Albert ens ho varen proposar … juntament amb la Rosa i el Bartomeu, no ens ho varem quasi ni pensar … són d’aquelles oportunitats que no es podien deixar escapar.

 

El dia 8 de març varem volar de Barcelona a Oslo, on vam agafar un vol interior fins a Tromso , capital de la regió,  la destinació i l' inici de les nostres mini vacances als Alps de Lyngen.

L’aterratge sobre neu a l’aeroport de Tromso va ser impresionant, d’aquells que el cor se’ t dispara a cent per hora, però amb molta felicitat de saber que ja tocàvem terra del cercle polar àrtic.

       
     Les primeres vistes de Noruega des de l' avió

Mentre arribava l’ equipatge per les cintes, en Ivar, ( qui serà el nostre capità de navegació)  i l’equip de Boreal Yahting ja ens esperaven per acompanyar-nos a l’Hotel Skansen, a on passaríem la primera nit, ja que no embarcaríem amb veler fins el dia següent al migdia.

Però la nostre grata sorpresa és que només arribar a Tromso i engegar el mòbil, ens van trucar els de l’hotel per informar-nos que ens deixaven la clau amagada en una caixeta  que estaría ubicada a fora de l'hotel.... i amb el nostre increïble anglès no varem entendre que per obrir la caixeta havíem de marcar un codi... però no vam ni captar el codi jeje doncs sort de l’ Ivar i els seus contactes que varem aconseguir poder accedir a l’hotel... perquè dormir al carrer a  -15º C ... no crec que haguéssim resistit jejej

Després de tenir l’equipatge ubicat a les habitacions, varem decidir d’anar a donar un tomb al port, perquè malgrat fossin les dotze de la nit... tots teníem el neguit en conèixer quin seria el nostre niu dels pròxims dies.

 

Port de Tromso de nit

Doncs varem podem veure la nostre futura casa flotant “ The Artic Light"... i la cirereta del pastís va ser poder contemplar una Aurora Boreal, que malgrat no fos molt intensa en color, va ser espectacular en les formes i amb els intensos verds en l’ espai.
 

 

Centre de Tromso

 

El dia turístic per Tromso va ser molt agradable i molt gèlid.... es notava que estàvem pròxims al pol nord, tant nevava a molta intensitat, com tant aviat sortia el sol, però majoritàriament nevava i nevava. Algun dia ja us explicarem l’ experiència amb els “ esquelets” ( gominoles que varem comprar a Tromso , que tenen forma de calavera, són molt fortes de gust i estan fetes amb sal i sucre), en Cesc se’n va prendre una de cop i ens pensàvem que es tornava esquelet jejej.

 

Amb la Montse i l' Albert passejant per Tromso 

 

 

 La circulació dels cotxes i sense cadenes

 

 

Altres mitjans de transport

 

 

 

Ja va arribar l’hora d’embarcar, i en Ronna ( el capità per dos dies) ja ens esperava, molt amablement ens va mostrar el veler i ens va preparar el sopar. El veler era molt confortable, disposàvem de 4 camarots amb bany individual per cada habitació... si en Joanma i la Dolo hi fossin fliparien.

 

.

 

 

Port de Tromso

 

 

Carregant el veler 

 

 

 Programant la ruta





 

Jugavem amb aventatge ja que la Montse i l'Albert eren repetidors d'expedició, i això també ens ajudava a organitzar el planning a l'hora d'escullir la ruta i els cims a assolir, però sempre tenint en compte l'element meteo tant per la navegació com per la muntanya.

 

Primera nit i primer dia al veler... calmat, divertit i a port, però ja no comencem bé... tenim problemes mecànics que es detecten només en engegar el motor... fet que ens impadeix navegar, però són tantes les ganes d'esquiar que tenim quel' Iver ens porta amb furgoneta a les afores de Tromso per poder fer-nos fer passar les cuques i intentar fer el cim Teverjellet de 680m.

Es disfruta per les ganes que portem , però el mal temps i la poca visibilitat, ens fan esquiar com ànecs i amb bastantes caigudes a la baixada.

 

Ens recullen després de 3 hores sota la neu... ja caminant per la carretera.... a on l'Albert ( alies Pepe Llumí) de la patinada que es fot...quasi queda clavat de cap al mur de neu del voral de carretera jajaj us en recordeu?? jajaj

 

Arribem al veler, satisfets i amb ganes de començar la navegació, en Iver ens informa que cap al vespre començarem a navegar dirección al port de Hansnes perquè així estiguem més proxims a la illa de Uloya per engarristar el segon cim Uloytinden de 1.114m.

 

 

                                               En Iver el Capità i els seus tripulants

 

 

 

 

 

Caseta de Port

 

 

Port de Hansnes

 

Sempre tindré gravat en les meves retines aquell matí a port, a on em va venir de gust saltar del veler i trepitjar terra, mirar dins el fons del mar i veure centenars d’estrelles de diferents mides i colors.

 

 

 

Estrella de l' oceà àrtic

 

Esperem uns minuts per aixecar amarres fins que la marea pugi i així començar de nou el rumb fins a la illa de Uloya. El trajecte és intens, amb força vent i mar de fons que fa que alguns de la tripulació en paguin les conseqüències amb alguna marejada. El temps és gris i no para de nevar, però a l’arribar al port de Havnnes surt el sol i decidim tirar a munt i provar sort, encara que sabem que ens faltaran hores de sol per arribar al cim Uloytinden de 1.114m ( de dificultat mitja).

 



 

 

Navegant

 

                                       

                                                           Caseta en els Alps de Lyngen

 

 

 

Port de Havnnes i el cim Uloytinden al fons

 

 

 Esquiant entre el bosc a l' Uloytinden

 

Es fa fosc però la visibilitat que hem pogut tenir i l’espectacularitat d’esquiar sobre els fiords és impresionant... sembla que t’hagis de llençar a l’aigua. Neu pols a “tutti pleni” i és  que tenint temperatures de menys 20º no és d’estranyar que es conservi tant sensacional. Fem una baixada de "free raider" disfruatnt com uns nens entre boscos frondosos. Mai havia esquiat amb tant bones condicions, llàstima que se’ns fa de nit i no poguem arribar a cim ni continuar esquiant, però acordem que l’endemà ho tornarem intentar.

 

 

                         Neu i aigua

 

 
 

 

                                                                       Canvi de sentit

Ens quedem a dormir al mateix port al costat de la fàbrica de bacallans, a on el mateix matí hi hem fet una visita ràpida. En ma vida havia vist tants bacallans secs junts i prenent la fresca jeje

 

 

 

Port de Havnnes 

 

Bacallans assecant-se a la fresca

Fàbrica de bacallans

 

 
            Anant amb trineu típic norueg

 

El dia següent intentem de nou el cim Uloytinden però pel mal temps hem de renunciar a cim i ens quedem a 800m d’alçada, fent canvi de pells i abrigant-nos un munt pel “mal maremo” que arriba.



 

 

 Ei ei... que està venint la tempesta!!

 



 

                                          Que ve..... que ve la tempesta.... hem de tirar a vall !!!!

 

A vall va......que ja la tenim aquí  !!

 

Arribada de nit a Havnnes

 

El cinquè dia ens apropem ben d’hora cap al Port de Djupuik, a on la marea està tant baixa que hem d’escalar per pujar a port amb esquís i motxis, el temps segueix sent dolent però decidim arriscar i provar, doncs brillant idea perquè el cel es comença a obrir a mesura que anem agafant alçada entre boscos i contemplant el mar als nostres peus. Neu a dojo i direcció al Storhaugen 1.140m.

 

Cap de corda congelat



 

Poblet de la Illa de Jupik

 

Típic dia de neu al nord de Noruega

 

Mmmmm...... quin paissatge hivernal tant preciós

 

Traça impecable

 

Amb en Cesc anem per davant, ens trobem molt bé i suposo que les ànsies de dies de fer cim ens donen ales per tirar a munt sense pensar amb res més que disfrutar de l’esquí, de la neu, de les impressionants vistes i de la companyia del grup.

 

Trobada amb uns espontanis esquiadors noruegs

                                                   
                                                                    Fent camí

Arribem al cim, però en Cesc ha volgut anar a experimentar més camís cap a l’est de la carena , i ens perdem fer la foto de grup, perquè quan torna a aparèixer ja ens queda el temps just per tirar a vall i gaudir de la baixada.....mmmmmmmmmm brutal!!

 

Des del Storhaugen 1.140m.

 

Contemplant els Alps enmatonats

 

Contemplant els fiords

 

Treient pells

 

Mai havia quedat tant atrapada amb els esquís, de tant volum de neu i amb unes fustes tant estretes com els meus Hagen no abansava, tant de bo portés uns Zag Skis als peus model Lady Gold jajaj l’any vinent cauen segur!!

Una esquiada brutal, i quasi arribem quan el sol es pon, en Iver ja ens té preparat el berenar sopar... quin regal de vida. La marea ja és alta i aquesta vegada tenim el veler a tocar, no seran necessaries les cordes jejej

 

 

 Kavringtinden 1.289m

 

Des dell port del poble de Lyngseidet, desembarquem nosaltres i el nostre material per començar a focajar dirección al nostre objectiu Kavringtinden 1.289m ( d.mitja-alta). Abans de decidir-nos ens van avisar que hi havia risc d'allaus de III a IV, però varem acordar que en tot cas ja ho valoraríem i ens retiraríem en funció de si veiem la canal molt carregada.



 

 

El Dream Team

 

Sisè dia i el millor dia que hem tingut de tots, un sol brillant amb bona previsió de temps al llarg del dia, exceptuant les baixes temperaturas com sempre de menys 10º a menys 30º..... mai a la vida havia passat tant fred, ni quan esquiava amb els el Cquie a Le Porté ( una de les estacions d'esquí més fredes dels pirineus jeje).



 

A punt d'anar a munt

 

Esquiant quasi tocant el mar

 

Aresta final i cim del Kavringtinden

 



L' ascenció ... preciosa, amb unes vistes dels fiords i de la serralada dels alps de Lyngen impresionants, però l'estat de la neu un pel transformat, neu dura i gelada, bastant ventat a la cara nord. La Rosa i el Bartomeu decideixen tirara a vall, però la resta del grup comencem a engarristar-nos , serretes i a munt, fins a enfilar cap a l' aresta, ...  quin iuiu i quina timba, però poder arribar a dalt i fer la cresta fins al cim amb els esquís als peus no té preu!!
un superregalarro de Noruega! I del descens una canal de 45º d' inclinació amb una neu excel·lent, i unes vistes dels fiords als nostres peus que per sempre més ens quedarà gravat en el nostre inside i en les filmacions que ens fan l'Albert i el Bartomeu!

 

A punt de fer la carena i arribar al Kavringtinden 1.289m

 

 

Vista dels Alps de Lyngen

 

La última ascenció que teniem programada és l' Storgalten de 1.219m, però com que el temps se'ns  tirar a sobre, perquè a les 15h hem d'embarcar cap a Tromso, lo bo s'acava i a l'arribar al coll dessidir anar a les esquerres a on ens espera també un gran cim el Lilegalten de 836m, una mica més baixet però del que disfrutem un munt, però quin fred!!!

 

Preparant material per l' atac

 

 

Als peus de l' Storgalten

                                                   Els Mestres super free raiders

 

                                                           
                                                               Quina traça !!

 

El blanc tocant el cel

 

A meitat de camí

                                       Últimes rampes abans d'arribar al cim Lilegalten de 836m

Quines vistes tant alpines !!

 

Cim assolit a menys 30º i ara a disfrutar de la super pala

 

Una tornada cap a casa després d'un viatge de somni

 

 

 

 

Mireia

 





 

Island Peak 6.189 m ( Nepal 2010)

Island Peak 6.189 m. ( Nepal ) 11.10.2010

Això no va ser una cursa però......












( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )

Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...

Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......

La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.

La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.

Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...

Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.

















( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )

La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....

Són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.

A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj














( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)














( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)

Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja















( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)














( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)














( baixant de l’ Island Peak )














( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )


Un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”

Mireia :)

400m - 20km - 4km

En Ricard, la Beti i la Panzer a Hever Castle Triathlon


Mai m'havia despertat tant d'hora per ficar-me a dins de l'aigua....quina mandritis.... jejej
Són les cinc del matí que ja sona el despertador del mobil.
En Ricard ja ens té preparat l'esmorzar a l'estil britànic: porritge i tè.
Li comento que no he sentit a la Beti i que coneixent-la com la conec .... segur que encara està enganxada als llençols, i efectivament com a bon germà que és ....l'ha de treure de dins del llit i fotre-li canya perquè a les 6h ja hem d'estar dins del cotxe direcció a Hever Castle ( a una hora de distància en cotxe des de Bromley- Londres) .

Després de tants mesos esperant el dia.... ha arribat !!! siiiiiiii!!! ... no em puc creure que d'aquí a una hora ens haurem de llençar dins de l'aigua.
Arribem a Hever Castle, són les 7h ... boira baixa i l' herba està gebrada... la temperatura de l'exterior marca 6º i la de l'aigua uns 12º... grggrgrgrg.....sempre he sigut una micona valenta en aigües de la costa brava.... però per mi és tot un nou repte això de nadar en un llac d'aigües del nord.

Entrem a la zona de boxes en Ricard, la Beti i jo mateixa...... no entenc massa tot el que ens diuen els de l'organització... però si que em comencen a guixar a la mà i a la cama el nº de dorçal 1551.

Ens diem un see you soon i ens fem un forta apretada amb en Xavi i en Cesc, qui seran els nostres reporters fotogràfics i animadors fins a la mèdula, ens desitgen tota la good luck del món i sobretot valentia per suportar les baixes temperatures que ens deparen jeje

Arriba l'hora dels últims preparatius, em col·loco a la " Wave 2", separada de la Beti i en Ricard, a ells els han ubicat a la sortida 1, i qui sortiran 15' abans que jo.
Ens anem saludant a la distància, m'enfundo el tratge de neoprè i recol·loco tot el material per tenir-lo a l'abast per als moments de les transicions.
Miro al meu voltant, no veig qüasi a cap noia.... gairebé tot són paios, i cap de català... els col·legues del meu costat em van mirant de reüll... intento fer algun que altre somriure.
No tinc nassos de treurem els mitjons... només de pensar que he de baixar descalça fins al llac, on hi ha la zona de sortida del tram de natació... em venen tots els mals... QUIN FRED !!!!!!
Crec que sóc l' única que porta els mitjons posats ( no rigueu que us veig...jejje) ... tranquils que me'ls trec i els hi llenço amb en Cesc qui em mira amb cara de circumstàncies jeje ens desitgem sort amb els germans Simó i a punt per començar la triatló.

Són les 8h i ja tenim a dins de l'aigua els de la "Wave 1"... perdo de vista als Simó. Però aviat em tocarà el meu torn.

Ens ubiquen als de la "Wave 2" a zona de sortida, fan un briefing del que no enganxo res de res del què diuen... tants anys estudiant english i només per captar becarefull and let's go!!! GOOD LUCK!!

Cap dins l'aigua........ brbrbrbrrbr.......quedo sense respiració.... un dels triatletes sento que crida " this is life"... però us asseguro que en aquells moments em vull fondre....quanta raó tenia en Iceman.... no em sento el cos... i els pulmons se'm fan petits petits.... penso amb el què m'han explicat i intento moure' m fent braça.... espero el PUM i el meu cos no respon... segueixo fent braça i de mica en mica començo fent crol... fins que no me'n dono compte i ja estic fent el gir a la última boia... només 200m i ja arribo a terra ferma... si ja hi sóc plena d'algues a les mans i a la cara... però més feliç que un anís en pensar que m'esperen 20km de bike... siiiiiiii!!! a tot gas!!

Faig una transició penosa de més de 5'.... sort que el col·lega del costat sense entendre'ns ... capte que tinc dificultats en baixar-me la cremallera i treurem el tratge neoprè... la situació sembla sexy però us asseguro que no en té res de sexy... m'ajuda i em trec el tratge com puc.. no em sento ni els peus ni les mans... se'm fa difícil calçar-me les sabates de bici... quan finalment ho aconsegueixo..... a pedalar s'ha dit!!

Ens anem trobant als reporters xixaretxers... qui tenen un somriure d'orella a orella només de veure'ns a patir de fred... jeje però entre tant van caient les supermeguesfotos.

El tram de bici és espectacular, disfruto com una nena ...carretera estreta ... i a pedalar per l'esquerra... un trencacames... puja i baixa... en un entorn increïble... plè de roures i pins.... entre camps verds i prats plens de xais i vaques.... amb una organització excel·lent que t'avisa de qualsevol perill i intersecció.... excepte del creuement d'un esquirol que em passa davant de la bici al km 8,5... somric i apreto al màxim... pedalo tot el què puc, espero que es noti tot el rodatge d'aquest estiu fent colls d'Estenalles, Collada de Toses i Coll de la Creueta, carreteres d' Andorra, i del Cadí.... però aquesta vegada sense la companyia dels mestres.

Arribo feliç a la transició, em saluden en Cesc i en Xavi, qui m'avisen que apreti... que tinc a la Beti a prop. Obeeixo... i apreto a córrer... el què més m'agrada... 4kms... se'm fan curts.... penso.... que pocs kilometres serien pels leffer's... jiji però com els haurien disfrutat de bé al voltant del llac dels Tudors.
Enxampo a la Beti al penúltim kilometre ... ara si que podem dir que som finichers of the race!!

En Ricard ja fa uns minuts que ha arribat.
Compartim la jugada i una forta abraçada.

It's nice :)

Mireia

Bolivia 2007

No ens ho vem pensar dues vegades quan amb en Cesc i a mi ens van proposar de volar a sud amèrica juntament amb uns companys de la UES ....

Seria la primera vegada que estaria en aquest continent .... Bolívia em va semblar una molt bona proposta... i si a més la cirereta del viatge era amb l'objectiu d'anar a fer muntanya! doncs fantàstic!!

En Cesc ja hi havia anat al 1995 juntament amb companys de la UES, qui van assolir varis cims com el Huayna Potosí, el Condoriri, l' Ilimani, el Pico Ilusión, el Pequeño Alpamayo, el Mirador i altres...... dels que en té un molt record.... especialment del Condoriri per la seva característica i forma.

Seriem 6 expedicionaris ( l' Ivan, l' Edu, el Celestí, el Toni, el Cesc i la Mireia) i dos acompanyants trekkers ( la Dolors i en Carles ).
El planning era fer les ascencions a dos grans volcans: un era el Huayna Potosí 6.088m i l'altre el Sajama 6.542m ( muntanya més alta del país)..... per mi tot un repte... i pensar que podria tornar a trepitjar alta muntanya a quota 6.000 ja em feia posar la pell de gallina........buuuuuuuuuuuuufffffff..... quantes emocions!!!


El viatge va ser interminable........ recordo que des de sortir de Bcn.... fins arribar a San Pedro d'Atacama varen ser 34h de vols d'avió, llargues esperes als aeroports.... tot per volar des Bcn i fent escales a Madrid- Santiago de Chile- Calama i finalment arribant a San Pedro ... un poble ubicat al mig del desert d'Atacama, a 2.440m d'alçada, inmensament inòspit però d'una hospitalitat impresionant, molt turístic i amb unes vistes impresionants al volcà Licancabur de 5.916m d'alçada .

L'objectiu era entrar a Bolívia des de la frontera Xilena.... per poder fer una bona aclimatació i anar guanyant alçada de forma molt progresiva i per altre poder disfrutar de la visita al Desert
d' Atacama, creuant la frontera cap a Bolívia i poder contemplar el paissatge llunar de les "Lagunas Verde, Roja y Colorada" , " els Geisers" i " l'arbre de pedra " .



Al llarg d'una setmana aproximadament, varem estar viatjant per aquest desert Bolivià en Jeep 4x4.... varem coïnsidir amb un altre grup de 5 i que eren de Vic, ells estaven fent el mateix circuit que nosaltres i com que hi va haver una molt boma empatia vem anar plegats fins al final d'aquesta ruta. Gràcies a ells no varem quedar-nos penjats en mig del Salar de Uyuni....( salar a més alçada del planeta, 3.700m )..... el conductor del 4x4 una de les nits va agafar un pet de nassos... i l'endemà estava missing.... no va aparèixer ... , i com que no teniem les claus del jeep ....doncs que ens varem enfilar tots en un mateix jeep i varem fer el tragecte com sardines..... divertit ..... i per postres després d'haver fet una bona kilometrada ens vem quedar sense gasofia al mig del salar.... però per sort sempre apareix una ànima solidària que et salva de la situació de crisi... jejje i un altre jeep turístic ens va donar una mica de gasolina per subsistir ..jejej





El salar de Uyuni és espectacular.... per la seva estepa blanca semblant a una gelera de neu ... però que és de sal... fent formes hexagonals al terra ..... molt curiós de veure...
i per curiós la " isla del pescado" que està plantada al mig dels salar... i la veritat és que de peix no se'n veu ni un ...... però el què si que es pot veure són uns cactus gegantins ..... cactus que el més alt de tots fa 12 metres d'alçada ... brutal!!

si tornés al salar de Uyuni crec que el creuaria en moto!!!! llavors si que seria brutal!!
els guies realment coneixen el terreny com anell al dit , s'ha de ser prudent alhora de conduir per aquest paratge..... atès que hi ha moltes zones on el terra és poc estable... perquè sota la sal hi ha com un mar d' aigua.


La primera etapa del viatge va finalitzar a Oruro.... població a on varem agafar un tren fins a Potosí. Aquí ens va venir a recollir un guia de l'agència del Dr. Hugo.... amic de la UES.... qui ja havia gestionat les expedicions de la UES al 1995 i aprofitant la coneixença .... ens va organitzar tota l'expedició al Huayna i al Sajama. El següent objectiu era arribar a La Paz ( 3.600m) ... i el seu Alto.... quina ciutat a tanta alçada.... tant massificada... en ma vida vida havia vist tanta polusió junta... el record més bonic que em queda és la seva gent..... acollidora i de bona pasta... humils... senzills... i com cuinen de bé ;)



Des de La Paz varem fer una excursió fins a Copacabana per visitar el famós llac TitiKaca ( frontera en Perú) i aprofitant arribar a "la isla del sol" i la "isla de la luna".... d'on en tinc un record tant tant agradable, que tan sols pel què veien els nostres ulls ja va valdre la pena.. el llac més que un llac sembla un mar..... envoltat de muntanyes andines empolsinades per neu..... impresionant.



Va arribar el dia en què ja tocava Muntanya de la bona, i després d'estar
dies aclimatant...sembla ser que el cos respon molt i molt bé per alguns i malgrat per altres no tant...

arribem al Parc nacional del Huayna.... en Cesc però ja fa un parell de dies que se li ha despertat els símptomes de la gastroenteritis .... per tant ho haurem d'anar cuidant i controlant.

El refugi del Huyna ( 4.720m) és de propietat del Dr. Hugo... ens tracten i ens acullen amb tanta hospitalitat que ja semblem com de la família ... fins i tot ens conviden a taquests de formatge i una copeta de vi negre... deliciós després de dies d'estar fora de casa ... i és que allà a dalt ho trobes tot més que exquisit !! jeje



La mateixa tarda d'arribada al refugi... verem anar a fer escalada en gel al Glaciar Viejo .... era la primera vegada que escalava sobre gel.... acompanyada d'uns grans escaladors com l'Eduard Navarro, en Celestí Martínez, l' Ivan Lorca i en Cesc Grau..... per mi va ser espectacular.... però de l' esforç tant gran que feia al clavar als piolets al gel.... després tenia les meves dificultats per desenganxar-los de la paret... jajja


recordo que aquella mateixa nit no podia aclucar l'ull del mal de cap que tenia.... ni l'ibuprofè em responia... suposo que l'esforç d'aquella tarda i sobretot a aquella alçada.... els primers símptomes d'aclimatació es començaven a notar.



L'endemà varem dessidir que en comptes d'acompanyar a la resta de companys a fer els cims del Charquini ( 5.400m) i del Huayna ( 6.080m ) ... apostavem per fer el trekking d'alta muntanya del Choro... ja que en Cesc seguia amb els símptomes gastroenterítics.... i malgrat ens feia trist....preferíem renunciar a aquests dos cims i apostar per trobar-se millor i poder intentar pujar el Sajama.

Doncs al llarg de 6 dies varem caminar perl camí Inka del Choro..... des dels 4.720m ....varem baixar fins els 1.400m d'alçada.... passant per l'alta muntanya fins a la selva més topida i humida.... un contrast gegantí.

Al final del trekking a Coroico.... vem retornar direcció cap a la Paz, on varem estar un parell de dies descansant per agafar forces i acabar finalitzant el nostre últim i més esperat objectiu:
el cim del Sajama ( 6.542m).



En una minifurgo ens varen portar a tot el grup, amb trekkers inclosos fins els peus d'aquest majestuós volcà... al poble de Sajama. Un poble realment desèrtic.... on ens van acollir en una casa... deixant-nos quedar a dormir al terra de la mateixa estança de la casa... que durant el dia era com una botigueta.... crec que ha estat una de les nits de la meva vida que més m'ha costat dormir.... ja que de les 12h de la nit fins a les 4h de la matinada va estar sonant un altaveu del poble on ressitaven oracions i cants avengelistes.....
hi va haver un moment que em pensava que en Cesc s'aixacaria i tallaria els cables de l'altaveu!! jejeje

per sort la segona nit al Parc del Sajama ja va ser al camp base .... dins de la inglú i a la natura... que això ja convidava més :)

en el CB ( 4.700m) tinc el record de menjar sorra constantment.... feia molt de vent....... i cosntanment volava la terra....

La muntanya la veia gegant.... recordo que els nervis els tenia a flor de pell....... tenia por..... i també tenia aquelles preguntes que et passen pel cap quan ja hi ets.... i penses què "collons" fots aquí?? jo vull tornar a casa..... al costat dels meus .....

però vaig pensar que a la vida les oportunitats només passen una vegada... i aquella era la meva gran oportunitat per aconseguir fer un 6.000..... tenia tots els elements a favor..... estava ben aclimatada, físicament preparada i sobretot anava acompanyada d'uns megacracks.... qui per mi eren el meu dream team !!

Va arribar l'hora.... en Cesc ja es trobava bé, millor dit ... del tot recuperat. Amb lo qual l'Edu, l'Ivan, en Celestí, en Cesc i jo mateixa varem començar a caminar cap el primer i únic camp d'alçada anomenat " Campo Alto " a 5.680m .... ubicat a la cara nordoest del Sajama, un lloc obert a on bufava molt el vent.... semblava com si estiguéssim en un niu d'àliga... varem trigar unes 4hores des del CB.... tinc un grat record d'haver caminat molt i molt poquet a poquet.... estant sempre a la guait de les pedres " sueltes" que baixaven de la tartera... un camí de molt mal fer. Però la satisafacció d'arribar-hi i poder contemplar la " Cordillera Real Boliviana" amb l'Illimani, just als nostres peus i el Condori i algunes llagunes, no té preu.

Després de dormir poques horetes, a la una de la matinada ens desperten per començar a tirar a munt... infusió de fulles de coca i anar mastegant.... faig cas i no rondino.... diuen que és bo per el mal d'alçada... i cap dins ;)

el primer tram de camí està descobert de neu, atrevessant petits camps de penitents... però per sort és negre nit i no veig la timba que tenim al costat. Arribem a l'entrada del glaciar, on ens encordem formant dues cordades, per atacar la part més tècnica de l'ascenció, una rampa d'uns 60 m amb una inclinació de 45º, però molt exposada. Sota nostre, 1.500m de cara nord cauen sota el CB.

Pugem a " l'ensamble", ja que hi ha marcada una trassa de graons... tot esquivant penitents. La sensació de fred és tant béstia que l'Ivan es queixa de la seva mà... fins i tot vol retornar al CB. En Cesc però li deixa la manopla fins que va guanyant escalfor i vida.

Surt el sol... quines ganes d'escalforeta i de llum de dia... quina eternitat .... se m'està fent tant llarg tot plegat........molt i molt dur. En la meva ment passen pensaments com: No penso repetir una història així mai més a la vida... jejjeej

arribem al coll final de la pala a 6.012m, i seguidament l'ho únic que ens queda per endavant són rampes de 30º que ens portaran directament al cim. Però els guies ens enganyen i tot just quan estem a uns 150m del cim.... ens diuen que anem massa lents i que la previsió de temps no és l'adequada... que en tot cas assegurin cim els que es trobin més bé fisicament. Jo realment estava petada petada, i en Celestí es queixa que li fa falta aire, i l'Edu es manifesta dient que ell es queda amb el Celestí... que millor no seguir i assegurar que els que puguin fagin cim. " Gavinet de Crisi" aquí vaig aprendre a dessidir en moments de dificultat.... per molt trist i dur que se'm fes tirar a vall... va ser una desició encertada o no... però presa. En Cesc i l'Ivan van aconseguir fer cim... i en una hora i mitja ja tornaven a estar al nostre costat i de baixada. Els guies ens van prendre el pel de mala manera... es va mostrar que eren poques les ganes que tenien els guies de pujar fins a cim.... i que la previsó de temps era la correcta... sense anar ni més lents ni més ràpids... tot just eren les 6h del matí que varem començar a tirar a vall.... però quan estàs en aquelles alçades i tot el desgast que portes a sobre.... no ho veus de la mateixa manera com ho pots veure ara ;)
La baixada va ser molt ràpida exceptuant el troç de canalota exposada.... en Cesc i l'Ivan tenien les endorfines tant pujades... que varen seguir baixant fins i tot més ràpid que nosaltres... quedant-nos encordats en Celestí, l'Edu i jo mateixa. Sort en vaig tenir d'ells... perquè fins i tot el guia no em volia ni assegurar a la canalota ... quina desepció de guies!!! com en Chure res de res!!! ;)

Diuen que a la vida tens un angelet que et protegeix... i a mi aquell dia em va salvar la vida... i és que una llastre de pedra va baixar directa al meu cap... i no sé com ni de quina manera.... però la meva reacció va ser posar-me el piolet sobre el cap... on el roc va impactar .... sense malmetra'm ni a mi ni a cap dels meus companys.

I després d'un ràpel i d'un flanqueig molt delicat i exposat.... els meus ulls ja van veure el Campo Alto... alegria......ja estem salvats!!!

llàgrimes de molta felicitat molta.... quan la resta dels nostres companys: el Toni, la Dolors i el Carles ens esperaven al poblat del Sajama... cel·lebració pel cim assolit i per les vivències viscudes.


Quin GRAN país!!! BOLÍVIA !!!!!!!!



Mireia