Seria la primera vegada que estaria en aquest continent .... Bolívia em va semblar una molt bona proposta... i si a més la cirereta del viatge era amb l'objectiu d'anar a fer muntanya! doncs fantàstic!!
En Cesc ja hi havia anat al 1995 juntament amb companys de la UES, qui van assolir varis cims com el Huayna Potosí, el Condoriri, l' Ilimani, el Pico Ilusión, el Pequeño Alpamayo, el Mirador i altres...... dels que en té un molt record.... especialment del Condoriri per la seva característica i forma.
Seriem 6 expedicionaris ( l' Ivan, l' Edu, el Celestí, el Toni, el Cesc i la Mireia) i dos acompanyants trekkers ( la Dolors i en Carles ).
El planning era fer les ascencions a
dos grans volcans: un era el Huayna Potosí 6.088m i l'altre el Sajama 6.542m ( muntanya més alta del país)..... per mi tot un repte... i pensar que podria tornar a trepitjar alta muntanya a quota 6.000 ja em feia posar la pell de gallina........buuuuuuuuuuuuufffffff..... quantes emocions!!!
El viatge va ser interminable........ recordo que des de sortir de Bcn.... fins arribar a San Pedro d'Atacama varen ser 34h de vols d'avió, llargues esperes als aeroports.... tot per volar des Bcn i fent escales a Madrid- Santiago de Chile- Calama i finalment arribant a San Pedro ... un poble ubicat al mig del desert d'Atacama, a 2.440m d'alçada, inmensament inòspit però d'una hospitalitat impresionant, molt turístic i amb unes vistes impresionants al volcà Licancabur de 5.916m d'alçada .
L'objectiu era entrar a Bolívia des de la frontera Xilena.... per poder fer una bona aclimatació i anar guanyant alçada de forma molt progresiva i per altre poder disfrutar de la visita al Desert
d' Atacama, creuant la frontera cap a Bolívia i poder contemplar el paissatge llunar de les "Lagunas Verde, Roja y Colorada" , " els Geisers" i " l'arbre de pedra " .
Al llarg d'una setmana aproximadament, varem estar
viatjant per aquest desert Bolivià en Jeep 4x4.... varem coïnsidir amb un altre grup de 5 i que eren de Vic, ells estaven fent el mateix circuit que nosaltres i com que hi va haver una molt boma empatia vem anar plegats fins al final d'aquesta ruta. Gràcies a ells no varem quedar-nos penjats en mig del Salar de Uyuni....( salar a més alçada del planeta, 3.700m )..... el conductor del 4x4 una de les nits va agafar un pet de nassos... i l'endemà estava missing.... no va aparèixer ... , i com que no teniem les claus del jeep ....doncs que ens varem enfilar tots en un mateix jeep i varem fer el tragecte com sardines..... divertit ..... i per postres després d'haver fet una bona kilometrada ens vem quedar sense gasofia al mig de
l salar.... però per sort sempre apareix una ànima solidària que et salva de la situació de crisi... jejje i un altre jeep turístic ens va donar una mica de gasolina per subsistir ..jejej
El salar de Uyuni és espectacular.... per la seva estepa blanca semblant a una gelera de neu ... però que és de sal... fent formes hexagonals al terra ..... molt curiós de veure...
i per curiós la " isla del pescado" que està plantada al mig dels salar... i la veritat és que de peix no se'n veu ni un ...... però el què si que es pot veure són uns cactus gegantins ..... cactus que el més alt de tots fa 12 metres d'alçada ... brutal!!
si tornés al salar de Uyuni crec que el creuaria en moto!!!! llavors si que seria brutal!!
els guies realment coneixen el terreny com anell al dit , s'ha de ser prudent alhora de conduir per aquest paratge..... atès que hi ha moltes zones on el terra és poc estable... perquè sota la sal hi ha com un mar d' aigua.
La primera etapa del viatge va finalitzar a Oruro.... població a on varem agafar un tren fins a Potosí. Aquí ens va venir a recollir un guia de l'agència del Dr. Hugo.... amic de la UES.... qui ja havia gestionat les expedicions de la UES al 1995 i aprofitant la coneixença .... ens va organitzar tota l'expedició al Huayna i al Sajama. El següent objectiu era arribar a La Paz ( 3.600m) ... i el seu Alto.... quina ciutat a tanta alçada.... tant massificada... en ma vida vida havia vist tanta polusió junta... el record més bonic que em queda és la seva gent..... acollidora i de bona pasta... humils... senzills... i com cuinen de bé ;)
Des de La Paz varem fer una excursió fins a Copacabana per visitar el famós llac TitiKaca ( frontera en Perú) i aprofitant arribar a "la isla del sol" i la "isla de la luna".... d'on en tinc un record tant tant agradable, que tan sols pel què veien els nostres ulls ja va valdre la pena.. el llac més que un llac sembla un mar..... envoltat de muntanyes andines empolsinades per neu..... impresionant.
Va arribar el dia en què ja tocava Muntanya de la bona, i després d'estar
dies aclimatant...sembla ser que el cos respon molt i molt bé per alguns i malgrat per altres no tant...
arribem al Parc nacional del Huayna.... en Cesc però ja fa un parell de dies que se li ha despertat els símptomes de la gastroenteritis .... per tant ho haurem d'anar cuidant i controlant.
El refugi del Huyna ( 4.720m) és de propietat del Dr. Hugo... ens tracten i ens acullen amb tanta hospitalitat que ja semblem com de la família ... fins i tot ens conviden a taquests de formatge i una copeta de vi negre... deliciós després de dies d'estar fora de casa ... i és que allà a dalt ho trobes tot més que exquisit !! jeje
La mateixa tarda d'arribada al refugi... verem anar a fer escalada en gel al Glaciar Viejo .... era la primera vegada que escalava sobre gel.... acompanyada d'uns grans escaladors com l'Eduard Navarro, en Celestí Martínez, l' Ivan Lorca i en Cesc Grau..... per mi va ser espectacular.... però de l' esforç tant gran que feia al clavar als piolets al gel.... després tenia les meves dificultats per desenganxar-los de la paret... jajja
recordo que aquella mateixa nit no podia aclucar l'ull del mal de cap que tenia.... ni l'ibuprofè em responia... suposo que l'esforç d'aquella tarda i sobretot a aquella alçada.... els primers símptomes d'aclimatació es començaven a notar.
L'endemà varem dessidir que en comptes d'acompanyar a la resta de companys a fer els cims del Charquini ( 5.400m) i del Huayna ( 6.080m ) ... apostavem per fer el trekking d'alta muntanya del Choro... ja que en Cesc seguia amb els símptomes gastroenterítics.... i malgrat ens feia trist....preferíem renunciar a aquests dos cims i apostar per trobar-se millor i poder intentar pujar el Sajama.
Doncs al llarg de 6 dies varem caminar perl camí Inka del Choro..... des dels 4.720m ....varem baixar fins els 1.400m d'alçada.... passant per l'alta muntanya fins a la selva més topida i humida.... un contrast gegantí.
Al final del trekking a Coroico.... vem retornar direcció cap a la Paz, on varem estar un parell de dies descansant per agafar forces i acabar finalitzant el nostre últim i més esperat objectiu:
el cim del Sajama ( 6.542m).
En una minifurgo ens varen portar a tot el grup, amb trekkers inclosos fins els peu
s d'aquest majestuós volcà... al poble de Sajama. Un poble realment desèrtic.... on ens van acollir en una casa... deixant-nos quedar a dormir al terra de la mateixa estança de la casa... que durant el dia era com una botigueta.... crec que ha estat una de les nits de la meva vida que més m'ha costat dormir.... ja que de les 12h de la nit fins a les 4h de la matinada va estar sonant un altaveu del poble on ressitaven oracions i cants avengelistes.....
hi va haver un moment que em pensava que en Cesc s'aixacaria i tallaria els cables de l'altaveu!! jejeje
per sort la segona nit al Parc del Sajama ja va ser al camp base .... dins de la inglú i a la
natura... que això ja convidava més :)
en el CB ( 4.700m) tinc el record de menjar sorra constantment.... feia molt de vent....... i cosntanment volava la terra....
La muntanya la veia gegant.... recordo que els nervis els tenia a flor de pell....... tenia por..... i també tenia aquelles preguntes que et passen pel cap quan ja hi ets.... i penses què "collons" fots aquí?? jo vull tornar a casa..... al costat dels meus .....
però vaig pensar que a la vida les oportunitats només passen una vegada... i aquella era la meva gran oportunitat per aconseguir fer un 6.000..... tenia tots els elements a favor..... estava ben aclimatada, físicament preparada i sobretot anava acompanyada d'uns megacracks.... qui per mi eren el meu dream team !!
Va arribar l'hora.... en Cesc ja es trobava bé, millor dit ... del tot recuperat. Amb lo qual l'Edu, l'Ivan, en Celestí, en Cesc i jo mateixa varem començar a caminar cap el primer i únic camp d'alçada anomenat " Campo Alto " a 5.680m .... ubicat a la cara nordoest del Sajama, un lloc obert a on bufava molt el vent.... semblava com si estiguéssim en un niu d'àliga... varem trigar unes 4hores des del CB.... tinc un grat record d'haver caminat molt i molt poquet a poquet.... estant sempre a la guait de les pedres " sueltes" que baixaven de la tartera... un camí de molt mal fer. Però la satisafacció d'arribar-hi i poder contemplar la " Cordillera Real Boliviana" amb l'Illimani, just als nostres peus i el Condori i algunes llagunes, no té preu.
Després de dormir poques horetes, a la una de la matinada ens desperten per començar a tirar a munt... infusió de fulles de coca i anar mastegant.... faig cas i no rondino.... diuen que és bo per el mal d'alçada... i cap dins ;)
el primer tram de camí està descobert de neu, atrevessant petits camps de penitents... però per sort és negre nit i no veig la timba que tenim al costat. Arribem a l'entrada del glaciar, on ens encordem formant dues cordades, per atacar la part més tècnica de l'ascenció, una rampa d'uns 60 m amb una inclinació de 45º, però molt exposada. Sota nostre, 1.500m de cara nord cauen sota el CB.
Pugem a " l'ensamble", ja que hi ha marcada una trassa de graons... tot esquivant penitents. La sensació de fred és tant béstia que l'Ivan es queixa de la seva mà... fins i tot vol retornar al CB. En Cesc però li deixa la manopla fins que va guanyant escalfor i vida.
Surt el sol... quines ganes d'escalforeta i de llum de dia... quina eternitat .... se m'està fent tant llarg tot plegat........molt i molt dur. En la meva ment passen pensaments com: No penso repetir una història així mai més a la vida... jejjeej
arribem al coll final de la pala a 6.012m, i seguidament l'ho únic que ens queda per endavant són rampes de 30º que ens portaran directament al cim. Però els guies ens enganyen i tot just quan estem a uns 150m del cim.... ens diuen que anem massa lents i que la previsió de temps no és l'adequada... que en tot cas assegurin cim els que es trobin més bé fisicament. Jo realment estava petada petada, i en Celestí es queixa que li fa falta aire, i l'Edu es manifesta dient que ell es queda amb el Celestí... que millor no seguir i assegurar que els que puguin fagin cim. " Gavinet de Crisi" aquí vaig aprendre a dessidir en moments de dificultat.... per molt trist i dur que se'm fes tirar a vall... va ser una desició encertada o no... però p
resa. En Cesc i l'Ivan van aconseguir fer cim... i en una hora i mitja ja tornaven a estar al nostre costat i de baixada. Els guies ens van prendre el pel de mala manera... es va mostrar que eren poques les ganes que tenien els guies de pujar fins a cim.... i que la previsó de temps era la correcta... sense anar ni més lents ni més ràpids... tot just eren les 6h del matí que varem començar a tirar a vall.... però quan estàs en aquelles alçades i tot el desgast que portes a sobre.... no ho veus de la mateixa manera com ho pots veure ara ;)
La baixada va ser molt ràpida exceptuant el troç de canalota exposada.... en Cesc i l'Ivan tenien les endorfines tant pujades... que varen seguir baixant fins i tot més ràpid que nosaltres... quedant-nos encordats en Celestí, l'Edu i jo mateixa. Sort en vaig tenir d'ells... perquè fins i tot el guia no em volia ni assegurar a la canalota ... quina desepció de guies!!! com en Chure res de res!!! ;)
Diuen que a la vida tens un angelet que et protegeix... i a mi aquell dia em va salvar la vida... i és que una llastre de pedra va baixar directa al meu cap... i no sé com ni de quina manera.... però la meva reacció va ser posar-me el piolet sobre el cap... on el roc va impactar .... sense malmetra'm ni a mi ni a cap dels meus companys.
I després d'un ràpel i d'un flanqueig molt delicat i exposat.... els meus ulls ja van veure el Campo Alto... alegria......ja estem salvats!!!
llàgrimes de molta felicitat molta.... quan la resta dels nostres companys: el Toni, la Dolors i el Carles ens esperaven al poblat del Sajama... cel·lebració pel cim assolit i per les vivè
ncies viscudes.
Quin GRAN país!!! BOLÍVIA !!!!!!!!
Mireia
En Cesc ja hi havia anat al 1995 juntament amb companys de la UES, qui van assolir varis cims com el Huayna Potosí, el Condoriri, l' Ilimani, el Pico Ilusión, el Pequeño Alpamayo, el Mirador i altres...... dels que en té un molt record.... especialment del Condoriri per la seva característica i forma.
Seriem 6 expedicionaris ( l' Ivan, l' Edu, el Celestí, el Toni, el Cesc i la Mireia) i dos acompanyants trekkers ( la Dolors i en Carles ).
El planning era fer les ascencions a
dos grans volcans: un era el Huayna Potosí 6.088m i l'altre el Sajama 6.542m ( muntanya més alta del país)..... per mi tot un repte... i pensar que podria tornar a trepitjar alta muntanya a quota 6.000 ja em feia posar la pell de gallina........buuuuuuuuuuuuufffffff..... quantes emocions!!!El viatge va ser interminable........ recordo que des de sortir de Bcn.... fins arribar a San Pedro d'Atacama varen ser 34h de vols d'avió, llargues esperes als aeroports.... tot per volar des Bcn i fent escales a Madrid- Santiago de Chile- Calama i finalment arribant a San Pedro ... un poble ubicat al mig del desert d'Atacama, a 2.440m d'alçada, inmensament inòspit però d'una hospitalitat impresionant, molt turístic i amb unes vistes impresionants al volcà Licancabur de 5.916m d'alçada .
L'objectiu era entrar a Bolívia des de la frontera Xilena.... per poder fer una bona aclimatació i anar guanyant alçada de forma molt progresiva i per altre poder disfrutar de la visita al Desert
d' Atacama, creuant la frontera cap a Bolívia i poder contemplar el paissatge llunar de les "Lagunas Verde, Roja y Colorada" , " els Geisers" i " l'arbre de pedra " .
Al llarg d'una setmana aproximadament, varem estar
viatjant per aquest desert Bolivià en Jeep 4x4.... varem coïnsidir amb un altre grup de 5 i que eren de Vic, ells estaven fent el mateix circuit que nosaltres i com que hi va haver una molt boma empatia vem anar plegats fins al final d'aquesta ruta. Gràcies a ells no varem quedar-nos penjats en mig del Salar de Uyuni....( salar a més alçada del planeta, 3.700m )..... el conductor del 4x4 una de les nits va agafar un pet de nassos... i l'endemà estava missing.... no va aparèixer ... , i com que no teniem les claus del jeep ....doncs que ens varem enfilar tots en un mateix jeep i varem fer el tragecte com sardines..... divertit ..... i per postres després d'haver fet una bona kilometrada ens vem quedar sense gasofia al mig de
l salar.... però per sort sempre apareix una ànima solidària que et salva de la situació de crisi... jejje i un altre jeep turístic ens va donar una mica de gasolina per subsistir ..jejejEl salar de Uyuni és espectacular.... per la seva estepa blanca semblant a una gelera de neu ... però que és de sal... fent formes hexagonals al terra ..... molt curiós de veure...
i per curiós la " isla del pescado" que està plantada al mig dels salar... i la veritat és que de peix no se'n veu ni un ...... però el què si que es pot veure són uns cactus gegantins ..... cactus que el més alt de tots fa 12 metres d'alçada ... brutal!!
si tornés al salar de Uyuni crec que el creuaria en moto!!!! llavors si que seria brutal!!
els guies realment coneixen el terreny com anell al dit , s'ha de ser prudent alhora de conduir per aquest paratge..... atès que hi ha moltes zones on el terra és poc estable... perquè sota la sal hi ha com un mar d' aigua.
La primera etapa del viatge va finalitzar a Oruro.... població a on varem agafar un tren fins a Potosí. Aquí ens va venir a recollir un guia de l'agència del Dr. Hugo.... amic de la UES.... qui ja havia gestionat les expedicions de la UES al 1995 i aprofitant la coneixença .... ens va organitzar tota l'expedició al Huayna i al Sajama. El següent objectiu era arribar a La Paz ( 3.600m) ... i el seu Alto.... quina ciutat a tanta alçada.... tant massificada... en ma vida vida havia vist tanta polusió junta... el record més bonic que em queda és la seva gent..... acollidora i de bona pasta... humils... senzills... i com cuinen de bé ;)
Des de La Paz varem fer una excursió fins a Copacabana per visitar el famós llac TitiKaca ( frontera en Perú) i aprofitant arribar a "la isla del sol" i la "isla de la luna".... d'on en tinc un record tant tant agradable, que tan sols pel què veien els nostres ulls ja va valdre la pena.. el llac més que un llac sembla un mar..... envoltat de muntanyes andines empolsinades per neu..... impresionant.
Va arribar el dia en què ja tocava Muntanya de la bona, i després d'estar
dies aclimatant...sembla ser que el cos respon molt i molt bé per alguns i malgrat per altres no tant...
arribem al Parc nacional del Huayna.... en Cesc però ja fa un parell de dies que se li ha despertat els símptomes de la gastroenteritis .... per tant ho haurem d'anar cuidant i controlant.
El refugi del Huyna ( 4.720m) és de propietat del Dr. Hugo... ens tracten i ens acullen amb tanta hospitalitat que ja semblem com de la família ... fins i tot ens conviden a taquests de formatge i una copeta de vi negre... deliciós després de dies d'estar fora de casa ... i és que allà a dalt ho trobes tot més que exquisit !! jeje
La mateixa tarda d'arribada al refugi... verem anar a fer escalada en gel al Glaciar Viejo .... era la primera vegada que escalava sobre gel.... acompanyada d'uns grans escaladors com l'Eduard Navarro, en Celestí Martínez, l' Ivan Lorca i en Cesc Grau..... per mi va ser espectacular.... però de l' esforç tant gran que feia al clavar als piolets al gel.... després tenia les meves dificultats per desenganxar-los de la paret... jajja
recordo que aquella mateixa nit no podia aclucar l'ull del mal de cap que tenia.... ni l'ibuprofè em responia... suposo que l'esforç d'aquella tarda i sobretot a aquella alçada.... els primers símptomes d'aclimatació es començaven a notar.
L'endemà varem dessidir que en comptes d'acompanyar a la resta de companys a fer els cims del Charquini ( 5.400m) i del Huayna ( 6.080m ) ... apostavem per fer el trekking d'alta muntanya del Choro... ja que en Cesc seguia amb els símptomes gastroenterítics.... i malgrat ens feia trist....preferíem renunciar a aquests dos cims i apostar per trobar-se millor i poder intentar pujar el Sajama.
Doncs al llarg de 6 dies varem caminar perl camí Inka del Choro..... des dels 4.720m ....varem baixar fins els 1.400m d'alçada.... passant per l'alta muntanya fins a la selva més topida i humida.... un contrast gegantí.
Al final del trekking a Coroico.... vem retornar direcció cap a la Paz, on varem estar un parell de dies descansant per agafar forces i acabar finalitzant el nostre últim i més esperat objectiu:
el cim del Sajama ( 6.542m).
En una minifurgo ens varen portar a tot el grup, amb trekkers inclosos fins els peu
s d'aquest majestuós volcà... al poble de Sajama. Un poble realment desèrtic.... on ens van acollir en una casa... deixant-nos quedar a dormir al terra de la mateixa estança de la casa... que durant el dia era com una botigueta.... crec que ha estat una de les nits de la meva vida que més m'ha costat dormir.... ja que de les 12h de la nit fins a les 4h de la matinada va estar sonant un altaveu del poble on ressitaven oracions i cants avengelistes.....hi va haver un moment que em pensava que en Cesc s'aixacaria i tallaria els cables de l'altaveu!! jejeje
per sort la segona nit al Parc del Sajama ja va ser al camp base .... dins de la inglú i a la
natura... que això ja convidava més :)en el CB ( 4.700m) tinc el record de menjar sorra constantment.... feia molt de vent....... i cosntanment volava la terra....
La muntanya la veia gegant.... recordo que els nervis els tenia a flor de pell....... tenia por..... i també tenia aquelles preguntes que et passen pel cap quan ja hi ets.... i penses què "collons" fots aquí?? jo vull tornar a casa..... al costat dels meus .....
però vaig pensar que a la vida les oportunitats només passen una vegada... i aquella era la meva gran oportunitat per aconseguir fer un 6.000..... tenia tots els elements a favor..... estava ben aclimatada, físicament preparada i sobretot anava acompanyada d'uns megacracks.... qui per mi eren el meu dream team !!
Va arribar l'hora.... en Cesc ja es trobava bé, millor dit ... del tot recuperat. Amb lo qual l'Edu, l'Ivan, en Celestí, en Cesc i jo mateixa varem començar a caminar cap el primer i únic camp d'alçada anomenat " Campo Alto " a 5.680m .... ubicat a la cara nordoest del Sajama, un lloc obert a on bufava molt el vent.... semblava com si estiguéssim en un niu d'àliga... varem trigar unes 4hores des del CB.... tinc un grat record d'haver caminat molt i molt poquet a poquet.... estant sempre a la guait de les pedres " sueltes" que baixaven de la tartera... un camí de molt mal fer. Però la satisafacció d'arribar-hi i poder contemplar la " Cordillera Real Boliviana" amb l'Illimani, just als nostres peus i el Condori i algunes llagunes, no té preu.
Després de dormir poques horetes, a la una de la matinada ens desperten per començar a tirar a munt... infusió de fulles de coca i anar mastegant.... faig cas i no rondino.... diuen que és bo per el mal d'alçada... i cap dins ;)
el primer tram de camí està descobert de neu, atrevessant petits camps de penitents... però per sort és negre nit i no veig la timba que tenim al costat. Arribem a l'entrada del glaciar, on ens encordem formant dues cordades, per atacar la part més tècnica de l'ascenció, una rampa d'uns 60 m amb una inclinació de 45º, però molt exposada. Sota nostre, 1.500m de cara nord cauen sota el CB.
Pugem a " l'ensamble", ja que hi ha marcada una trassa de graons... tot esquivant penitents. La sensació de fred és tant béstia que l'Ivan es queixa de la seva mà... fins i tot vol retornar al CB. En Cesc però li deixa la manopla fins que va guanyant escalfor i vida.
Surt el sol... quines ganes d'escalforeta i de llum de dia... quina eternitat .... se m'està fent tant llarg tot plegat........molt i molt dur. En la meva ment passen pensaments com: No penso repetir una història així mai més a la vida... jejjeej
arribem al coll final de la pala a 6.012m, i seguidament l'ho únic que ens queda per endavant són rampes de 30º que ens portaran directament al cim. Però els guies ens enganyen i tot just quan estem a uns 150m del cim.... ens diuen que anem massa lents i que la previsió de temps no és l'adequada... que en tot cas assegurin cim els que es trobin més bé fisicament. Jo realment estava petada petada, i en Celestí es queixa que li fa falta aire, i l'Edu es manifesta dient que ell es queda amb el Celestí... que millor no seguir i assegurar que els que puguin fagin cim. " Gavinet de Crisi" aquí vaig aprendre a dessidir en moments de dificultat.... per molt trist i dur que se'm fes tirar a vall... va ser una desició encertada o no... però p
resa. En Cesc i l'Ivan van aconseguir fer cim... i en una hora i mitja ja tornaven a estar al nostre costat i de baixada. Els guies ens van prendre el pel de mala manera... es va mostrar que eren poques les ganes que tenien els guies de pujar fins a cim.... i que la previsó de temps era la correcta... sense anar ni més lents ni més ràpids... tot just eren les 6h del matí que varem començar a tirar a vall.... però quan estàs en aquelles alçades i tot el desgast que portes a sobre.... no ho veus de la mateixa manera com ho pots veure ara ;)La baixada va ser molt ràpida exceptuant el troç de canalota exposada.... en Cesc i l'Ivan tenien les endorfines tant pujades... que varen seguir baixant fins i tot més ràpid que nosaltres... quedant-nos encordats en Celestí, l'Edu i jo mateixa. Sort en vaig tenir d'ells... perquè fins i tot el guia no em volia ni assegurar a la canalota ... quina desepció de guies!!! com en Chure res de res!!! ;)
Diuen que a la vida tens un angelet que et protegeix... i a mi aquell dia em va salvar la vida... i és que una llastre de pedra va baixar directa al meu cap... i no sé com ni de quina manera.... però la meva reacció va ser posar-me el piolet sobre el cap... on el roc va impactar .... sense malmetra'm ni a mi ni a cap dels meus companys.
I després d'un ràpel i d'un flanqueig molt delicat i exposat.... els meus ulls ja van veure el Campo Alto... alegria......ja estem salvats!!!
llàgrimes de molta felicitat molta.... quan la resta dels nostres companys: el Toni, la Dolors i el Carles ens esperaven al poblat del Sajama... cel·lebració pel cim assolit i per les vivè
ncies viscudes.Quin GRAN país!!! BOLÍVIA !!!!!!!!
Mireia
