dimarts, 6 de novembre del 2012

Island Peak 6.189 m ( Nepal 2010)

Island Peak 6.189 m. ( Nepal ) 11.10.2010

Això no va ser una cursa però......












( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )

Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...

Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......

La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.

La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.

Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...

Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.

















( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )

La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....

Són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.

A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj














( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)














( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)

Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja















( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)














( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)














( baixant de l’ Island Peak )














( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )


Un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”

Mireia :)

dimarts, 16 d’octubre del 2012

400m - 20km - 4km

En Ricard, la Beti i la Panzer a Hever Castle Triathlon


Mai m'havia despertat tant d'hora per ficar-me a dins de l'aigua....quina mandritis.... jejej
Són les cinc del matí que ja sona el despertador del mobil.
En Ricard ja ens té preparat l'esmorzar a l'estil britànic: porritge i tè.
Li comento que no he sentit a la Beti i que coneixent-la com la conec .... segur que encara està enganxada als llençols, i efectivament com a bon germà que és ....l'ha de treure de dins del llit i fotre-li canya perquè a les 6h ja hem d'estar dins del cotxe direcció a Hever Castle ( a una hora de distància en cotxe des de Bromley- Londres) .

Després de tants mesos esperant el dia.... ha arribat !!! siiiiiiii!!! ... no em puc creure que d'aquí a una hora ens haurem de llençar dins de l'aigua.
Arribem a Hever Castle, són les 7h ... boira baixa i l' herba està gebrada... la temperatura de l'exterior marca 6º i la de l'aigua uns 12º... grggrgrgrg.....sempre he sigut una micona valenta en aigües de la costa brava.... però per mi és tot un nou repte això de nadar en un llac d'aigües del nord.

Entrem a la zona de boxes en Ricard, la Beti i jo mateixa...... no entenc massa tot el que ens diuen els de l'organització... però si que em comencen a guixar a la mà i a la cama el nº de dorçal 1551.




Ens diem un see you soon i ens fem un forta apretada amb en Xavi i en Cesc, qui seran els nostres reporters fotogràfics i animadors fins a la mèdula, ens desitgen tota la good luck del món i sobretot valentia per suportar les baixes temperatures que ens deparen jeje

Arriba l'hora dels últims preparatius, em col·loco a la " Wave 2", separada de la Beti i en Ricard, a ells els han ubicat a la sortida 1, i qui sortiran 15' abans que jo.
Ens anem saludant a la distància, m'enfundo el tratge de neoprè i recol·loco tot el material per tenir-lo a l'abast per als moments de les transicions.
Miro al meu voltant, no veig qüasi a cap noia.... gairebé tot són paios, i cap de català... els col·legues del meu costat em van mirant de reüll... intento fer algun que altre somriure.
No tinc nassos de treurem els mitjons... només de pensar que he de baixar descalça fins al llac, on hi ha la zona de sortida del tram de natació... em venen tots els mals... QUIN FRED !!!!!!
Crec que sóc l' única que porta els mitjons posats ( no rigueu que us veig...jejje) ... tranquils que me'ls trec i els hi llenço amb en Cesc qui em mira amb cara de circumstàncies jeje ens desitgem sort amb els germans Simó i a punt per començar la triatló.

Són les 8h i ja tenim a dins de l'aigua els de la "Wave 1"... perdo de vista als Simó. Però aviat em tocarà el meu torn.


Ens ubiquen als de la "Wave 2" a zona de sortida, fan un briefing del que no enganxo res de res del què diuen... tants anys estudiant english i només per captar becarefull and let's go!!! GOOD LUCK!!




Cap dins l'aigua........ brbrbrbrrbr.......quedo sense respiració.... un dels triatletes sento que crida " this is life"... però us asseguro que en aquells moments em vull fondre....quanta raó tenia en Iceman.... no em sento el cos... i els pulmons se'm fan petits petits.... penso amb el què m'han explicat i intento moure' m fent braça.... espero el PUM i el meu cos no respon... segueixo fent braça i de mica en mica començo fent crol... fins que no me'n dono compte i ja estic fent el gir a la última boia... només 200m i ja arribo a terra ferma... si ja hi sóc plena d'algues a les mans i a la cara... però més feliç que un anís en pensar que m'esperen 20km de bike... siiiiiiii!!! a tot gas!!




Faig una transició penosa de més de 5'.... sort que el col·lega del costat sense entendre'ns ... capte que tinc dificultats en baixar-me la cremallera i treurem el tratge neoprè... la situació sembla sexy però us asseguro que no en té res de sexy... m'ajuda i em trec el tratge com puc.. no em sento ni els peus ni les mans... se'm fa difícil calçar-me les sabates de bici... quan finalment ho aconsegueixo..... a pedalar s'ha dit!!

Ens anem trobant als reporters xixaretxers... qui tenen un somriure d'orella a orella només de veure'ns a patir de fred... jeje però entre tant van caient les supermeguesfotos.



El tram de bici és espectacular, disfruto com una nena ...carretera estreta ... i a pedalar per l'esquerra... un trencacames... puja i baixa... en un entorn increïble... plè de roures i pins.... entre camps verds i prats plens de xais i vaques.... amb una organització excel·lent que t'avisa de qualsevol perill i intersecció.... excepte del creuement d'un esquirol que em passa davant de la bici al km 8,5... somric i apreto al màxim... pedalo tot el què puc, espero que es noti tot el rodatge d'aquest estiu fent colls d'Estenalles, Collada de Toses i Coll de la Creueta, carreteres d' Andorra, i del Cadí.... però aquesta vegada sense la companyia dels mestres.

Arribo feliç a la transició, em saluden en Cesc i en Xavi, qui m'avisen que apreti... que tinc a la Beti a prop. Obeeixo... i apreto a córrer... el què més m'agrada... 4kms... se'm fan curts.... penso.... que pocs kilometres serien pels leffer's... jiji però com els haurien disfrutat de bé al voltant del llac dels Tudors.
Enxampo a la Beti al penúltim kilometre ... ara si que podem dir que som finichers of the race!!



En Ricard ja fa uns minuts que ha arribat.
Compartim la jugada i una forta abraçada.

It's nice :)

Mireia