Això no va ser una cursa però......
( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )
Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...
Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......
La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.
La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.
Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...
Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.
( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )
La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....
Són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.
A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj
( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)
( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)
Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja
( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)
( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)
( baixant de l’ Island Peak )
( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )
Un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”
Mireia :)
