L' Amin
Una onada del mar de la vida em va portar a l'India. Va ser ben ràpid decidir -me a volar cap a Bombay amb un grup d'educadors/es socials de Barcelona... I aquesta vegada el viatge seria molt diferent i alhora molt especial ... perquè no seria un viatge turístic sinó un viatge que m'oferia l'oportunitat de compartir i viure experiències en projectes socials.
L' Àlex, l' Ubay i jo vem poder trobar vol a l'últim moment i malgrat no poder coïnsidir en volar el mateix dia que tot el grup, vem decidir que malgrat arribar dos dies més tard no ens volíem perdre aquesta oportunitat. Vacunes vàries i ràpides a l'Hospital Clínic de Barcelona, visat al consulat, i poca roba a la motxilla, això sí carregada de medicaments i material escolar per les ONG's.
Només aterrar a Bombay, a la primera persona que vem conèixer va ser a l'' Amin, el nostre "angelet protector "al llarg de tot el mes que viuríem en aquesta ciutat. A l'entrar al seu cotxe, Sneha Travels ( http://snehatravels.in/amin/index.php/whos-amin/ ) hi sonava Noa ... i és curiós però des d'aquell dia sempre que escolto Noa em transporta a Mumbai .
Un nen jugant amb l'aigua dels monzons
Al no disposar de masses dies, tinc el record d'haver-ho visvut tant intensament...que explicar totes les experiències seria per escriure un llibre, però si que m'agradaria dir que com a Mireia.... hi va haver un abans... i un després, no per passar a ser millor persona, sinó perquè molts dels valors de vida em varen canviar i també em varen fer reflexionar, en què carai feia jo allà.
L' objectiu principal del projecte era col·laborar com a voluntaria en projectes socials de l'Associació de Commited Comunitys Devolopment Trust http://ccdtrust.org/4f9r12jumctxenziih1bchvnx2eyai , i de la que no aportaré imatges per preservar l'intimitat dels nens/ nenes i dels professionals de l'orfenat, qui ens varen oferir la possibilitat de compartir un bon pou de vivències.
Varem tenir l'oportunitat de compartir amb Mrs. Sara Lizia D’Mello, directora de l'ONG, i qui ens va facilitar que l'Amin ens cuidés i ens protegís de tot allò que necessitessim. A part de poder veure diferents projectes, també varem fer una estada d'una setmana en tribus Adivasis, repartits en grups de tres o quatre educadors, i juntament amb la Inés i l'Àlex varem estar a Mannor, gràcies al Father Sopeña, bellíssima persona i amb qui també hem tingut l'ocasió de retornar-lo a veure i de vincular-nos a la seva associació Ada Adivasis :
http://www.adivasis.org/Home/_H4QS29qxa70Uv9VKUnZUgkhv8n2muUG-m1sF9Vlc0pbXlj-AFJ3t8Q que té la seu a Barcelona.
" Els Adivasis, gent que vivien en les zones rurals, i que han estat desposseïts de les seves terres i s'han anat convertitnt en mà d'obra barata, víctimes de l'explotació de les castes superiors. Estan passant d' ésser una población feliç, lliure i sana a un proletariat miserable. En no tenir la terra, ni els boscos o la jungla, que era el seu mitjà de vida, han de migrar a on hi ha feina. S' emporten tota la familia, acampen sota un sostre de plàstic al costat de les carreteres on treballen o de les bòbiles on fabriquen totxanes. Tota la familia forma part d' aquestes brigades miserables, des dels avis fins als nens petits. Per aquest motiu hi ha vàries organitzacions que els hi ofereixen suport per potenciar la formació professional i l' ensenyament i poder preparar als adivasis per afrontar el repte de nova societat" .
Nenes que volien que els hi fessim fotos i un indi espontani
L' Anna i l' Àlex, uns gran amics de viatge i de vida
" Viure és recordar-se d'oblidar.
Perdona allò que calgui perdonar. Oblida allò que calgui oblidar.
Abraça la vida amb un vigor renovat....
Hauríem de poder agafar cada instant de la vida amb una mirada nova,
com una flor que acaba d'obrir-se. "
MATA AMRITANANDAMAYI
Dones de Bombay treient aigua d'un pou
Segons un article publicat per la Unesco, " mes de 160 milions d'individus, la sisena part de la población de l' Índia, segueixen suportant el pes d'un sistema de castes que existeix des de fa dos mil anys i promulgat per la teología hindú, que manté les persones en un rol immutable determinat pel seu naixement. Tot i que el terme " intocables " va ser abolit l'any 1950 per la Constitució de l' Índia, els dàlits ( persones oprimides) segueixen estan discriminats. Se'ls nega l' accés a la propietat de la terra, treballen en condicions degradants. Només el 7 % disposa d'aigua potable, d'electricitat i de banys.
Després de tot el què van veure els meus ulls, em recordo a mi mateixa, que no tinc motius per queixar-me... i el què si que em va ensenyar la seva gent és que " la vida és la vida ", i malgrat la situació és greu i difícil, sempre ofereixen un somriure.
A la casa a on estavem acollits, dormiem compartint habitació una bona colla de companys, cada llit estava protegit amb mosquiteres, perquè en època de monzons havíem de fer una bona prevenció de la malària. Els banys eren diferents als occidentals, de fet el W.C. és un forat al terra, i la dutxa era un cubell d'aigua i un pot per llençar-se l'aigua. Com vaig valorar la dutxa de casa meva i l'aigua calenteta!!! :)
Fent turisme per Goa
Ens tocava fer projecte social, però com que el ritme indi és "tomorrow tomorrow..." i amb el "tomorrow " no arribava mai el "today"per posar-nos a treballar, vàrem decidir fer una mica de turisme , aprofitant que teníem uns cinc dies per fer la nostre.
I quasi tot el grup dels 18 educadors/es varem fer camí amb 4x4's direcció a Goa, a la costa oest de l'Índia. Un lloc paradissíac, de colònia portuguesa i molt acollidor. La pluja era diària, però pels indis la pluja és un regal de vida.
Dones treient les males herbes en un Fort de Goa
Camps d'arròs
La vida en les zones rurals, aparentment semblava més sana que a les grans ciutats, però també era molt dura i exigent. La cullita d'arròs era el seu mitjà se subsistència per poder-se alimentar durant tot l'any.
Després de disfrutar al màxim de Goa, varem retornar cap a Mumbay per incorporar-nos en els projectes tant de CCDT com de Adivasis, i dels que ens varen passar els dies tant ràpid que aviat ja ens tocaria retornar cap a casa.
En plena selva i en época de monzons
The "mango girl " així m'nomanava el father John a Mannor, i és que en ma vida havia provat un mango, i ja sabeu que quan m'agrada una cosa, no puc deixar de menjar-ne, jeje
En ma vida havia vist ploure tant en tants pocs minuts... recordo que quan arribava la pluja els carrers de Bombay semblaven rius, que transportaven mil i una coses... inclòs rates mortes... perquè el tema rates si que em va costar... i de fet només pensar que quan ens passejavem de nit pels Slams amb l' Amin i veure cents d'ulls de rates mirant-nos... m'entren les esgarrifenses...però si hagués de viure bé que m'hi hauria d' acostumar.
The animals: vaques sagrades pel mig del carrer , monos salvatges al costat dels temples ...enfilats als cables i façanes dels carrers, milers de corbs buscant menjar , gossos salvatges, tigres de bangala,... mai havia vist tanta fauna escampada entre la multitud, i amb quin respecte tant noble que els tracten.
Per começar a despedir-nos de Mumbay i perquè no ens deixessim res per veure, l'Amin ens va proposar d'anar a la Iuju beach, em pensava que havíem de posar-nos el banyador... però la grata sorpresa va ser que la gent es banya vestit i tot plegat era una festa de diverció: malavarístes, nòries que no disposen de motor i volten amb la força de l' ésser humà. Impresionant!, gelats que eren pals de gel i es sucava un líquid del que podies escollir el seu gust ( taronja, maduixa, mango,...)...
En fi....un mes de Juliol de 2003 inolvidable i irrepetible!! una experiencia de vida única i al costat d'unes persones increïbles i molt especials.
Mils Gràcies : Amin, Anna, Àlex, Ubay, Inès, Raquel, Eustace, father Sopeña, Amics Adivasis, Sara D' Melo, amics de CCDT i a tot el grup per per aquesta llicó que ens convida a recórrer el camí cap a un món millor i per haver compartit un viatge de vida i de somni.
Vaig marxar un dia abans que el grup perquè havia de tornar a treballar, i recordo que plovia a vots i barrals .... l'Amin em va dir que plovia tant... perquè Mumbay plorava ... perquè no volia que marxés ;)
I jo també plorava.... perquè no volia marxar..... ;)
" Flowers need water to grow
we need love to live"
AMIN
Mireia
